Gospel

El Gospel és la música religiosa que es popularitza als Estats Units d’Amèrica a mitjans dels anys vint del segle passat, i que respon a la pròpia evolució de la música espiritual cristiana nascuda a finals del segle divuit i començaments del dinou en les comunitats d’esclaus de les colònies del sud dels Estats Units (colònies essencialment de recursos agrícoles – tabac, cotó, arròs).

Fou en aquestes grans comunitats d’esclaus on la música tradicional africana d’arrel es va anar amalgamant amb la música espiritual procedent de la litúrgia cristiana, creant un estil diferenciat i particular en la forma que s’ha anomenat negro spirituals.

Aquests negro spirituals versaven, principalment, sobre els textos dels diversos llibres de l’Antic Testament, tot narrant les grans gestes dels herois bíblics, talment com si el poble esclau africà s’emmirallés absolutament amb la història del poble jueu, esclau d’Egipte, i esperés, de la mateixa manera, l’arribada d’un gran salvador que els conduís cap a la llibertat.

Són molts els textos transmesos fins els nostres dies on aquest desig de fugida i d’èxode cap a la llibertat es manifesta de forma clara i concisa.

 

 

Però també són molts els textos que narren, de forma críptica, aquesta ànsia de llibertat a partir de dos elements essencials en la història de les comunitats esclaves afroamericanes: el ferrocarril (cantat com el carro de foc que el dia del Judici Final ens conduirà a tots fins al Regne de Déu, tot condemnant als injustos a les entranyes de l’infern – temes com Swing Low Sweet Chariot) i l’aigua – el riu Jordà – (aquell camí de fugida per on els gossos de l’amo blanc no podran seguir el meu rastre – Down by the river side, Old river Jordan, Wade in the water,…).

En definitiva, es narra tot un seguit de sentiments i emocions oprimides que trobaven com a única manifestació possible els cants improvisats, les polifonies espontànies i naturals (terceres – majors o menors –, octaves profundes que conduïen a vertaders pedals continus, melodies sobreposades – en forma de ‘fills’ més melòdics o ‘shouts’ més intensos –,…), i l’adequació natural de molts d’aquests cants a un ritme o ‘swing’, propici per a ser cantat mentre treballo cada dia (‘worksongs’), de forma que aquest cant m’ajudi a suportar millor la duresa del treball esclau i demolidor.

Doncs bé, tot això canvia quan, el 1865, els estats de la Unió guanyen a la Confederació i s’aboleix, oficialment, l’esclavitud en tots els Estats Units d’Amèrica (tot acceptant definitivament la Proclama d’Emancipació que l’11 de gener de 1863 havia implantat el president Lincoln).

És en aquell moment quan es comença a gestar la necessitat d’un canvi en les formes i els continguts musicals. Un canvi que respongui a la nova situació dels afroamericans dels Estats Units: ja no cal cantar un desig ocult, personal i col·lectiu, de llibertat; ara podem cantar directament a la llibertat aconseguida, a l’amor, donant gràcies de tots els béns que hem rebut i que rebrem nosaltres i els nostres fills en èpoques venidores!

Aquest és el vertader sentit de la música gospel (del terme GodSpell – Déu ho anuncia –): un cant a l’amor, a l’esperança i a la vida.

En definitiva, i des de mitjans de la dècada dels vint del segle passat, aquest estil o gènere musical ha anat evolucionant contínuament i, de fet, segueix fent-ho, encara, a dia d’avui. És un estiu viu, dinàmic, en contínua evolució tot marcant i definint la seva pròpia època.

El Gospel té diverses característiques que li confereixen la categoria d’estil musical, molt més enllà del caràcter eminentment religiós dels seus textos.

Destaca, per exemple, un ús dominant de les masses corals en totes les composicions, amb polifonies gairebé impossibles, tensions melòdiques entre els diferents timbres que s’entrecreuen fins a límits insospitats, elevació de les tessitures vocals fins a cotes inassolibles,… Tot plegat conjuminat amb un ús excel·lent de l’harmonia amb un grau de complexitat i de rigor, tot sovint, extrem i colpidor.

Però arribats a aquest punt ens preguntem: ¿què té el gospel que és capaç  d’atraure tanta gent de qualsevol edat, nacionalitat, creença i professió? ¿d’on neix aquesta emoció musical indescriptible que ens fa alçar de les cadires, cantar i ballar, tot repetint – a tall de ‘mantra’ polifònic, políglota, sensitiu i polièdric – fragments d’un text que, potser, no compartim i que, fins i tot, potser ni tan sols entenem o comprenem?

Hi ha qui trobaria la resposta, tal vegada, en el profund contingut i significat religiós dels textos emprats (vertaderes pregàries i cants de lloança). És cert, no hi ha dubte.

També hi ha qui trobaria la resposta en les dinàmiques musicals extremes que, in crescendo o decrescendo, ens condueixen cap a estats d’eufòria o d’emoció indescriptibles, essent un estil capaç de passar del pianissimo més delicat al forte més obstinat en dècimes de segon.

Potser la resposta rau en el ritme d’aquestes composicions, molt actual i proper, de fàcil assimilació i expressió (el gospel s’adapta perfectament als ritmes i tendències contemporànies de cada època; així parlem de gospel funky i gospel rap, gospel rock, gospel reggae, latin gospel,…).

Potser, però, la resposta ve donada per l’ús d’una estructura musical perfecta i d’un fraseig que treu el màxim partit a la combinació de chorus (tornades) i verses (estrofes) amb parts solistes que, gràcies a la inflexió d’uns bridges (enllaços) sublims, desemboquen en uns vamps (codes) i endings (acords finals) d’alta tensió, absolutament intensos i complexes, capaços d’elevar al màxim els nivells d’adrenalina a límits insospitats.

O, potser, encara, la resposta la formen tot el cúmul d’arguments que hem esmentat més amunt, tots ells aplicats en una seqüència sensitiva capaç d’aconseguir aquesta efervescència de sentiments i d’alegria.

Si m’ho permeteu, però, jo aniria encara molt més enllà. La meva resposta a la pregunta abans formulada (què té el gospel que el fa especial?) la baso en una sola paraula: força. D’aquesta força alguns en diuen energia, d’altres amor, d’altres en diuen ‘massa xivarri’ o, fins i tot, ‘massa crits’. Jo en dic força.

El gospel té força. Una força immensa. El gospel és una música altament poderosa pel seu grau de positivisme. És música absolutament positiva, creadora, forjadora de somnis i de realitats.

Molt més enllà de qualsevol intenció religiosa, de qualsevol dogma de fe o litúrgia, el gospel és capaç d’atraure per la gran força que és capaç de generar en un mateix i en el col·lectiu.

Talment com si fos un poderós nucli d’energia atòmica, el gospel té la capacitat de despertar la força que rau dins del cor, del cos, del cap, de l’esperit de cada un de nosaltres. Molt més enllà de les formes i dinàmiques musicals emprades, molt més enllà d’estètiques i harmonies desenvolupades, molt més enllà de modulacions atractives i inspiradores. Molt més enllà se situa la força i el poder d’aquesta música.

Aquesta capacitat, aquest poder més enllà de les paraules i la litúrgia, no és pas nou, ni molt menys. S’ha repetit cíclicament al llarg de la història de la música, en moltes de les composicions i grans obres del que anomenem, de forma popular i col·loquial, música clàssica.

¿Qui no s’ha estremit alguna vegada en sentir aquell cant espectacular del ‘Dies Iræ’ (per exemple, el de W. A. Mozart de la seva Missa en D menor)? ¿Qui no ha notat com cada porus de la pell vibrava tot deixant-se impregnar del cant “Dies iræ, dies illa, Solvet sæclum in favilla, Teste David cum Sibylla! “ (dia d’ira, aquell dia en què els segles es reduiran a cendra, amb el Rei David i la Sibil·la com a testimonis)?

¿Qui és capaç de romandre indemne davant l’assot dels carros de foc del dia  judici final, que poden enviar-nos directament a les entranyes de l’infern més tenebrós i obscur o, en canvi, poden alliberar-nos i concedir-nos la vida eterna?

¿És el text del segle XIII – d’origen franciscà – que ens fa estremir? O és només la música i podríem obviar-ne, relativament, el text? ¿O, potser, és la música interpretada per les meravelloses veus que entonen un ignot llatí medieval capaç de deixar-nos clavats a la cadira? O, encara, ¿és la unió de la música amb les veus, el text i el ritme diabòlic (o angelical, millor!) que li dona consistència i compactació?

¿O, potser, és tot això a la plegada, barrejat amb una bona dosi de sentiments interiors, de revolta constant del la nostra part sensitiva i emotiva que lluita per mostrar-se davant d’una societat massa mercantilista que, en definitiva, sols premia l’objectivitat i la fredor del podi, dels primers llocs?

¿No creieu que la veritable música és realment a dins nostre, de cada un de nosaltres, i que, sovint, al llarg de la història apareixen fenòmens (com l’exemple que dèiem de Mozart; o com la música sacra immensa d’emocions de Tomás Luís de Vitoria; o com el propi gospel del segle vint-i-un, aquest segle cibernètic, tot sovint massa escèptic i asèptic, que ens ha tocat de viure) capaços de donar-nos l’energia i la força per seguir endavant?

 

Moisès Sala

Article publicat el Juliol del 2011